El primer el vaig aconseguir fa uns anys en una subhasta i és un dietari personal del pintor italià Guido Marussig (Trieste, 1885 - Gorizia, 1972). El document va del 1922 al 1925 i està redactat sobretot en italià –però també en francès i en anglès– a Florència, París, Londres i altres llocs. Hi ha diverses al·lusions al seu amic Gabriele D'Annunzio, a qui tracta amb molta familiaritat. El 28 de juny del 1925, l'escultor Aldo Valeriani, moribund o molt malalt pel que es pot deduir, s'acomiada de la vida fent-li una dedicatòria al mateix dietari, amb una lletra tremolosa i molt diferent de la de l'autor. La veritat és que impressiona: "Soffro! E fino a quando? Credo di trovar presto la soluzione: a vitam eterna" [això últim escrit en majúscules molt grans]. No tot és tan desesperat, però. El 21 d'abril del 1923 anota simplement: "giorno felice", i a la resta de la pàgina, que deixa en blanc, hi cus unes petites fulles d'heura. Avui, al cap de 102 anys, aquestes fulles estan intactes, cosa que em sembla emocionant. Una de les primeres anotacions, feta el 3 d'abril del 1922, diu: "ama il culto dei ricordi". I és tot just el que fa.

El segon text que avui no es vendrà a les parades de Sant Jordi és un altre manuscrit d'ús personal, en aquest cas de finals del segle XVIII, del 1782. Es tracta d'unes Ordonnances et edits concernant la justice criminelle à mon usage. L'autor és un tal Barras, liutenant criminel. A la França de l'Ancien Régime, aquesta figura era una mena de jutge instructor i de policia alhora. Entre altres coses, procedia a la recollida de testimonis, els anotava com ho creia oportú i posteriorment els preguntava si persistien o no en les seves al·legacions. Aquesta confusa barreja de funcions feia que el liutenant criminel fos considerat com l'homme les plus puissant de France ("l'home més poderós de França"). Aquest manuscrit té un valor històric important perquè permet reconstruir les preocupacions concretes de la justícia francesa molt pocs anys abans de la Revolució. La majoria de les lleis recollides i comentades en aquest quadern estan relacionades amb el tema dels mendians (captaires) de la França rural, més o menys organitzats en germanies. Algunes de les lleis que cita són força recents, de les dècades del 1760 i 1770, mentre que altres són encara del segle XVII. El text permet albirar una societat convulsa i plena de desigualtats. En les pàgines finals del manuscrit (en blanc) hi ha un dibuixet molt curiós fet amb tota probabilitat per un infant, i que ben segur és posterior al 1789: el cap d'un home adult portant la barretina frígia...

El tercer llibre que es vendrà menys aquest Sant Jordi és una edició del 1688 del Tetrateuchus, sive commentarius in sancta Jesu Christi Evangelia, de Cornelius Jansen, més conegut com a Jansenius o, en català, Janseni (1585-1638). En aquest cas no es tracta d'un manuscrit, sinó d'un llibre imprès de temàtica teològica però que està totalment ple d'inscripcions fetes a mà, signatures, dates, dibuixos, signes de difícil interpretació, etc. Després de l'Agustinus, és l'obra més important del jansenisme, i va tenir una gran influència en autors com Pascal (al mestre Pere Lluís Font li va fer il·lusió examinar-lo). És molt probable que aquest exemplar formés part de la biblioteca d'alguna facultat de teologia o filosofia, i que les successives capes d'anotacions, dibuixets, etc. les duguessin a terme estudiants avorrits a la llum d'una espelma (hi ha taques de cera i pàgines amb cremades). En 337 anys li poden passar moltes coses a un volum concret –fins i tot que algú n'escrigui un article com el que estan llegint.

No concebo la meva vida al marge dels llibres. N'he llegit molts i n'he escrit uns quants. Els primers, a la biblioteca pública de la Granja d'Escarp, que avui porta el meu nom (és el reconeixement que m'ha tocat més el cor de tots els que he tingut el privilegi de rebre). Els llibres no són només "informació", ni els escriptors som "creadors de continguts". Parlar en aquests termes és una falta de respecte. Avui toca triar i remenar, però tenint ben present que la vida és breu, molt breu, i no és intel·ligent ni sensat malgastar-la en rucades.