La pregunta era pública i el públic va somriure: qualsevol que conegui una mica Sáez sap que aquesta mena de gestos el defineixen bé. De fet, no cal conèixer-lo en persona: els lectors de l'ARA recordaran articles aixecats a partir de la disposició de les estrelles en el cel nocturn en un moment determinat de l'any, de les qualitats de la llum en uns dies particulars de la tardor, o de la música de Bach. Són els mateixos lectors que saben que aquestes digressions poètiques no contenen ni una gota de sentimentalisme ensucrat, sinó la seriositat que ajuda a donar pes i concreció a les idees. I també són els mateixos lectors que quan topen amb les estampes de bellesa ja les anticipen com el preludi d'un contrapunt irònic que recuperarà un cert grau de distància. Aquest tombar i girar que respecta la complexitat de les coses alhora que les manté vives és el responsable de la condició addictiva del plaer de llegir Sáez.

Pot semblar una mica estrany demanar a un intel·lectual irrefutablement modern sobre espiritualitat. A priori, el gran tema de Sáez és la comunicació. No pas en el sentit efectista amb què l'ha degradat la retòrica del màrqueting, sinó el de l'arrel que deriva del verb communicare, que en llatí significa posar en comú o compartir (anar a l'etimologia de les paraules és, també, un recurs típicament saezià). Professor universitari dels que dignifiquen la institució, a mi em va donar una assignatura que es deia Àgora Digital, que diria que resumeix perfectament una manera de mirar que intenta entendre els nostres temps fixant-se especialment en el que hi ha de vell en el que és més aparentment nou. Igual que el seu adorat Montaigne, Sáez sap que la comunicació sempre és un assaig, és a dir, un intent de creuar l'abisme entre dos caparrons que sempre és provisional i obert a múltiples possibilitats de fracàs. La trajectòria intel·lectual de Sáez es pot entendre com un exercici interminable de crítica de les forces que amenacen les condicions de possibilitat de la comunicació contemporània.

Destaco dues d'aquestes forces contràries a la conversa pública amb què Sáez ha treballat una enemistat íntima al llarg dels anys: una de filosòfica i global, i una altra de política i local. La primera és la "postmodernitat paròdica", una escola intel·lectual de la segona meitat del segle XX que, segons Sáez, comença fent una crítica molt fina als dogmatismes de la modernitat, però acaba degradant-se en un frau intel·lectual molt perillós. La segona és la Transició, com la democràcia espanyola té els peus de fang perquè es fonamenta sobre l'oblit dels crims i la lògica genocida del franquisme, particularment en termes de neteja ètnica catalana, en comptes del reconeixement del que va passar. El corpus de Sáez torna una vegada i una altra a aquestes dues impostures intel·lectuals que, en nom del progrés i la igualtat, han asfaltat noves formes de dominació i obscurantisme.

Però no és l'espiritualitat una forma de comunicació? Sáez acaba de publicar un llibre breu i excepcional, Presència d'una absència (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), on argumenta que "les infinites formes contemporànies de culte a l'emoció, el mindfulness, el ioga desconnectat dels seus orígens, el «creixement personal» amb tocs espirituals, etc." tenen una vocació d'immanència, mentre que l'espiritualitat que a ell li interessa està connectada amb la transcendència "en el sentit de no-immanència, no d'un simple sinònim encobert de Déu". Igual que el pardal remullat a l'ampit de la finestra, hi ha realitats objectives que no són un constructe social i fets històrics que no es poden capgirar amb la interpretació. El pensament i l'escriptura de Ferran Sáez comencen amb la constatació que hi ha un món irremeiablement més enllà de nosaltres, i que admirar-lo o no fa tota la diferència.