La disjuntiva no és pas nova, i ha situat molts governs europeus en situacions delicades. Només cal pensar en la discussió generada fa dècades per l'ús del vel a les escoles laiques de França; en poques setmanes, un problema simbòlic i més aviat trivial, va degenerar en un enfrontament dialèctic que hauria pogut portar a una greu fractura social. La noció de tolerància estava en la base de la majoria de les argumentacions, tant en un sentit com en l'altre. El que es debatia era, en realitat, una disjuntiva: o bé un model d'estat basat en els vells ideals republicans de matriu jacobina, o bé una accentuació institucional del multiculturalisme. Com ja és habitual des de fa temps, però, la juxtaposició dels diferents sentits de la noció de tolerància va actuar com un factor de distorsió política. El debat –potser inevitable en un país amb les característiques demogràfiques de França– va quedar escapçat per la retòrica confusa associada al terme. En aquell context, i en molts altres, aquesta actitud representava una manera còmoda, fàcil, de postergar sine die un problema polític molt complex que no ha fet més que començar. Sigui com sigui, costa d'imaginar el funcionament d'un estat en què els poders legislatiu i judicial prenguessin partit pel relativisme cultural amb totes les seves conseqüències. També costa d'imaginar, tanmateix, la viabilitat d'una societat multicultural que només es fes ressò dels valors i dels costums d'una part –no per força majoritària– dels seus ciutadans. En el primer cas hi hauria molta tolerància recíproca, però cap possibilitat de redactar lleis comunes i operatives; en el segon, la llei resultaria monolítica, però a còpia d'intolerància i d'exclusió. Aquests són, actualment, els extrems de la disjuntiva.

Hi ha pràctiques culturals incompatibles tant amb la legislació vigent com amb els drets humans recollits a la Declaració del 1948. Un cas extrem seria el de l'ablació del clítoris, que, per cert, no té res a veure amb l'islam. En aquest cas no hi ha, ni hi ha d'haver, cap debat: això és un delicte, i punt. Encara que no siguin una cosa tan greu, tampoc s'han de discutir, per exemple, determinades normes relacionades amb la salubritat dels restaurants o de les botigues, siguin d'on siguin els seus propietaris. Permetre certes situacions no té res a veure ni amb la tolerància entesa prepolíticament com a permissivitat ni tampoc com a reconeixement de la diversitat. En el cas de la indumentària, en canvi, l'assumpte no el veig tan clar en termes ètics. La mutilació sexual d'una nena no és –no ha de ser en cap circumstància– "interpretable"; la roba que s'acabarà posant quan sigui gran, en canvi, és una altra història. Entenc que hi hagi persones que, honestament, interpretin que es tracta d'una imposició no compatible amb els valors moderns, i d'altres que, també honestament, ho percebin, en canvi, com una opció personal i lliure derivada de determinades creences. No he repetit l'adverbi honestament en una mateixa frase per error: crec que és la clau del debat. D'aquest tema se'n pot parlar des de moltes perspectives i, mentre no siguin malintencionades, totes poden aportar alguna cosa interessant al debat. No sé pas si aquest és el cas, però...